Un bon blog

Després de mirar, un per un, tots el blogs de la llista que va passar Aitor Vallespir selecciono com a millor blog el de l’Aida Sinfreu.

Considero que ha fet una mitja d’entrades apropiada com per poder aprofundir en el seu tema d’especialitat i, a més a més, ha escrit tots els comentaris obligatoris que s’han marcat a les classes, sense passar-hi de manera superficial.

Durant el mes d’octubre va llegir el llibre de L’Apel·lació –aconsellat pel professor- i en va fer una ressenya, igualment amb la pel·lícula Crash. En l’escrit de la pel·lícula fa una bona comparació amb el que hem estat treballant a les hores de teoria, arran de la importància de la religió, la multiculturalitat i les discriminacions a nord-amèrica, encara que en el fons totes les persones som iguals i busquem uns mateixos objectius.

Després seleccionà el mitjà que analitzaria al llarg del semestre i en fa un breu resum. Encara que les primeres entrades sobre els Estats Units, siguen diverses i no segueix un criteri concret, intenta reflectir l’actualitat i donar la seua opinió al respecte. És a dir, no es limita a fer resums del seu diari, sinó que interpreta les informacions i en cap cas es posiciona fermament en la opinió general, és cautelosa en els seus escrits.

En el mes de novembre veiem que comença a fer cròniques dels dies més importants en relació als resultats de les eleccions nord-americanes i s’especialitza, principalment, en les qüestions de política i economia –incidint en la crisi econòmica-.

Finalment, en aquest últim mes ha escrit sobre l’economia americana, tenint en compte la teoria de les classes i sobre la violencia. Tot això usant paral·lelismes que acosten la història a l’actualitat i amb punt de descripció, visualitat i ironia que combinats formen un text atractiu i inciten a la lectura. Per últim, ha fet la crònica de la invesidura del nou president nord-americà i deixa les portes ofertes a un futur seguiment del líder i de les seues promeses, difícils de cumplir tenint en compte la conjuntura actual, però no impossibles.

La sensació que tinc, però, és que en general, a la majoria de blogs ens limitem tots a fer el mateix. Parlar dels Estats Units és un tema complicat, perquè la informació que rebem és molt i és difícil destriar què és veritat, què és mentida i fa falta una gran base al darrere per poder oferir una bona informació contrastada i documentada.

Tot i això, considero que, en general, el seminari ens ha deixat un bon gust de boca i hem après que l’actualitat està relacionada al 100% a tot allò que ha anat passant al llarg de la història.

Revolutionary Road

Diumenge vaig anar a veure la pel·lícula de Revolutionary Road. Encara que tot just sortir per la porta vaig sentir comentaris de l’estil de “Si, però mira, ella no li ha confessat la infidelitat...” considero que el significat de la pel·lícula va molt més enllà i l’important del tot no és la superficialitat d’una escena.

La pel·lícula, particularment, m’ha agradat molt. Que surte Leonardo DiCaprio no negaré que és un dels punts a favor, però, parlant seriosament, el millor és el missatge que dóna Sam Mendes i la crítica que fa a la societat, especialment a la nord-americana.

Per a mi, aquest film intenta trencar l’estereotip que tenim tots sobre la família americana i que la majoria de pel·lícules i mitjans de comunicació ens volen transmetre dia a dia. És a dir, la idea de família perfecta formada pel pare, la mare, el fill i la filla que viuen a una casa gran, que el pare treballa per mantenir-los i la mare s’encarrega de la casa i tot és perfecte no és real, com a tot arreu. Hi ha problemes, incomprensions i massa conformisme. Mendes també reafirma el tòpic de què els diners no fan la felicitat.

La heroïna de la pel·lícula, podem dir-ho així, és April (Kate Winslet). Ella és la qui s’adona que la vida que porta no és la vida que havia somiat quan va conèixer el seu marit. I se revela. Li proposa al seu marit abandonar la vida buida i mediocre que viuen als Estats Units i marxar a París. Li ofereix la possibilitat de marxar per a què descobreixi quina vida vol dur i que vol ser, per començar de nou i ser feliços. Però només és ella la que lluita per canviar de vida i lluita per ser feliç. El seu marit, sembla que l’entén, li agrada la idea, però al final demostra ser un conformista. Sacrifica la felicitat que li suposaria començar de nou per un ascens al treball i més diners, per tenir un reconeixement dins l’empresa i entre els amics i la resta de societat. I per temor, per temor a perdre tot el que ja té muntat al seu entorn. Així que, es conforma en la vida que té, encara que reconegue que és una vida buida.

Al meu parer Frank, qui en principi és la persona perfecta –perquè reflecteix la majoria de la humanitat-, viu immers en una esquizofrenia terrible. Quan la seua dona fa qualsevol proposta per viure en una situació millor, l’acusa de boja, de no estimar la seua família, d’egoista. Ell sent la necessitat del canvi, però els interessos econòmics el fan igualar a qualsevol persona. Això l’impedeix ser part d’aquella parella ideal que tothom vol fer creure que són.

A banda de tot això, és Michael Shannon, el fill dels veïns, una persona que viu en un manicomi perquè el consideren un malalt mental, l’únic que s’atreveix a dir les veritats a la família. M’agrada aquesta crítica que fa el director. Sembla que els únics que s’adonen de la realitat són les persones a les que aïllen en manicomis i que consideren bojos. Els bons, al contrari, són els qui condicionats per la faena i les ganes d’ascendir i guanyar més prefereixen sacrificar la seua vida i perdre-ho tot abans que trencar amb la misèria i començar de nou. Qui és el boig, doncs? El qui no veu la realitat (Frank)? O qui vol canviar-la (April)? El qui diu la veritat o el que no vol reconèixer que menteix?

Sento discrepar amb el comentari de la senyora que vaig sentir a la porta del cinema quan va acabar la pel·lícula. Qui enganya realment a qui? El qui no confessa la infidelitat o el qui porta una vida plena de mentides que no vol reconèixer i fa el possible per imposar la seua visió als demés?

Considero que l’important d’esta pel·lícula és l’engany. En general, a totes les pel·lícules nord-americanes, suposo que per la cultura que tenen, l’engany és un ítem important. I qui enganya sol ser el dolent o mor. En aquest cas, qui enganya no mort, qui mor és la seua dona, cansada de la vida que no ha pogut canviar. Reconeix Frank, al final, assegut en aquell banc del parc els errors que va cometre?

Per acabar, el títol de la pel·lícula és molt significatiu, quan es coneix el final. El que pretenia ser una petita revolució i un canvi de la base familiar per aconseguir omplir la vida de la família, acaba en una tragèdia.

El pitjor per a mi és la realitat d’aquesta pel·lícula. Tots volem ser els heroïns que busquem una vida millor i plena i que estem disposats a deixar-ho tot per ser més feliços. Però és realment un somni, una il·lusió que no es compleix, perquè sempre, ens conformem amb el que tenim i tenim massa temor a perdre allò que tenim assegurat.

L'economia als Estats Units

Darrere la màscara de país fort, ric i conquistador, s’amaga el voraç consumidor, el país més dependent i el que més deute públic té repartit per tot el món, és a dir, els Estats Units. Aquest deute l’ha emès l’estat i ha servit per pagar la guerra d’Irak. A més a més, les coses en qüestió d‘economia no tenen intenció de canviar, a no ser que la mà poderosa d’Obama ho pose tot al lloc. Als anys 80 i 90, els Estats Units mantenien el dèficit amb la venda d’armes a l’Àfrica i amb l’equivalència del “dòlar petroler”. Fins a tal punt arriba el dèficit que si la resta del món anés a comprar amb els dòlars americans que tenen, podrien comprar fins a 8 amèriques.

Avui dia, els Estats Units tenen com a teixit industrial, la indústria automobilística, la construcció, els alts forns i la indústria nuclear. Concretament els sectors que més estan patint la crisi econòmica.

Els monetaristes creuen, que qualsevol crisi del capitalisme s’arregla sola. Pensen que el consum incita la demanda i la demanda és el que contracta el personal, tot és qüestió de reduir els salaris. Aquest fet és bastant inviable i el capitalisme no és l’esperit sant que baixa i ho arregla tot. Per solucionar aquesta crisi, Obama té pensat aplicat el model de Keynes rectificat i adaptat a la realitat actual.

Keynes creia que la demanda era el que provocava el consum. Si tens diners i hi ha una gran oferta productes, els consumiràs i, això, reactivarà el cicle econòmic. Per tant Keynes defensava la opció d’augmentar els salaris, per incentivar el consum i que fos l’estat qui contractés la gent per crear “pleno empleo” que se sol dir en castellà. En els seus temps, Keynes va pensar sobre obres públiques, xarxes de comunicació i construcció –cases, carreteres, pisos, estadis, etc.-. L’exemple simplificat del que demanava era que tothom tingués faena i que l’estat l’oferís, encara que la faena fos fer un forat i quan estigués fet, tornar-lo a tapar.

Si les crisis són de sobreproducció, no de caiguda de la demanda, com alguns diuen, doncs és obvi que cal augmentar els salaris per consumir aquesta saturació de productes. Amb l’atur el que s’aconsegueix és una caiguda del consum i deflació, en el sentit que els rics estalvien i els pobres no consumeixen. Per tant, s’entra en un cicle difícil de solucionar. Paral·lelament a tot el que estem dient, si augmenten els salaris, i les hores de treball segueixen com fins ara, hi ha més temps per a l’oci. La qual cosa suposa més inversió i més guanys. Suposa reactivar l’economia.

Roosevelt va seguir el model de Keynes amb el New Deal. Obama, en principi, seguirà Keynes amb l’augment de les inversions en el treball en energies renovables, de les connexions a internet i de la cobertura social. En el tema de la cobertura social, Obama no hi aposta per ser demòcrata, hi aposta perquè ha vist que és una indústria. La Seguretat Social manté els funcionaris, que són els qui, d’alguna manera menys noten la crisi. Mantenen el sou i no es queden a l’atur perquè en qüestió d’educació i sanitat pública, per exemple, mai sobra la faena.

Possiblement un altre model per acabar amb la precarietat econòmica que es viu avui dia és vèncer aquest mode al qual vivim immersos des de la crisi del 1973: un model que ens transmet la sensació que treballant més hores és com augmenten els salaris. Encara que realment el que provoca és més precarietat. Avui dia es treballa moltes hores, el que suposa sobreproduir. Segurament amb salaris més elevats, menys hores de treball i més temps d’oci, el model que ens toca viure seria més equitatiu. Ara per ara, els pocs que treballen han de pagar el subsidi d’atur dels parats, les jubilacions i els fàrmacs –encara que pugue sonar dur- per a aquelles persones que per passar molt temps a casa, sense fer gaire cosa, agafen depressions.

No sé, el tema és dens i la faena és dels economistes. De moment, l’únic que es palpa al carrer és que cada cop hi ha més gent a l’atur, més persones que no poden pagar i que no es dóna cap solució per vèncer aquest dur moment, que segons diuen, encara no ha arribat al punt àlgid. Veurem com es soluciona.

La violència a Occident

La violència és un concepte abstracte i, com a tal, és difícil de quantificar. Tot i això, podem afirmar, observant el quadre de La evolució de la violència a Occident de Muchembelt, que en els últims segles la violència a disminuït d’un 20 al 0’7 per mil i que, amb els anys, les causes i conseqüències de la violència han anat canviant. La qual cosa, però, no significa que no sigue igual d’injusta i injustificada en tots els anys d’història que portem.

Si fem un repàs a les diferents etapes històriques, veiem entre el 1300 i el 1600 que s’inventaren els duels i la violència i la mort violenta eren lícites i necessàries. La violència dins de casa estava mal vista, però a fora era una demostració de la capacitat individual de cadascú a l’hora de defensar-se. Els nens sentien dir: “Si et peguen, pega tu també, defensa’t, demostra ser un home!”. I en aquestes paraules al cap era com marxaven a pasturar els ramats als límits dels pobles. Així, si hi havia baralles, eren petits conflictes entre els nens i s’evitaven les baralles d’adults. Aquesta realitat no és tant diferent al que passa avui dia, segueix sent important defensar-te per demostrar que ets fort. Però ara s’arriba més enllà. Pensem sinó en la permisivitat als Estats Units en qüestió d’armes. Abans, les baralles es solucionaven amb ganivets, que era principal arma per matar, avui dia, és permès vendre armes i disparar el veí si entra al límit del teu jardí. La veritat és que és digne d’admirar que, tot i això,els índexs de violència disminueixin.

Al segle XVII, l’augment de la violència i les morts s’entenen a través del context històric general. Era una època en que les guerres per la religió i la persecució de les bruixes era un ritual constant. Les dones eren les que sofrien més violència i, a l’hora eren les més condemnades per assassines.

Cent anys més tard, la violència es divideix. D’una banda hi ha la que exerceixen els soldats, que s’admet. Es considera que si hi ha grups armats de defensa d’un país s’ha de permetre una certa violència. Però es reprimeix la dels pagesos. Paral·lelament es desenvolupa la boxa com a esport, es posa fi a la tortura, augmenta la vigilància policial i augmenta l’educació escolar. Tot això suposa un descens a les xifres de violència que hi havia fins aleshores.

Al segle XIX, cau la violència al sud d’Europa. Itàlia, per exemple, passà del 13 per cent mil, al 2 per cent mil, en pocs anys. I és que el desenvolupament de la educació, la violència controlada en els exèrcits i la representació mediàtica de la violència en la premsa sensacionalista va disminuir els índexs d’aquesta i canvia el punt de vista de part de la societat en aquest àmbit. Però es desenvolupa la indústria fins a tal punt que les armes seran un dels sectors més importants i, per ser rentable, s’han d’inventar guerres.

La violència del s.XX, considera Muchembled que és un tipus nou que apareix amb els totalitarimes de Hitler i Stalin. Renaix la violència policial durant les dictadures i la indústria armamentística suporta la economia de molts països.

Avui dia, al meu parer, la violència és una mescla de les característiques principals de cada època, a la qual se li sumen les morts que nosaltres mateixos hem permès amb el desenvolupament tecnològic. Segueix sent important defensar-te per demostrar que ets fort, segueixen els exèrcits perquè interessa vendre la producció de la indústria armamentística –amb l’excusa de la occidentalització dels països subdesenvolupats-, i permetem més morts amb el ritme de vida actual i les noves tecnologies que apareixen. És a dir, segueixen les morts a l’Àfrica i l’Orient Mitjà pels interessos d’uns pocs –o d’uns molts-, van sumant els suïcidis per l’estrés del dia a dia i no baixen els índexs de víctimes per excés de velocitat al volant. Tres simples exemples que no s’allunyen de la realitat.

No seré jo qui donaré les solucions a aquest problema, no sóc tant agosarada ni pretensiosa. Considero que tothom pot entendre que si s’inverteix més en educació i menys en armes i es prepara una població més culta que pot anar enllà a través del diàleg, no farien falta armes per acabar amb els malentesos. També crec que qualsevol pot entendre perquè han anat disminuint els índexs de violència i perquè avui dia, les morts a Europa són d’un 1-2 per cent mil i als Estats Units d’un 6 per cent mil.

Tot i això considero important saber que avui dia que existeix la indústria armamentística més desenvolupada i innovadora, els índexs de morts han disminuït. Hauríem d’afegir al quadre que la violència que actualment predomina a Occident és la violència domèstica i la violència a l’escola. Un tipus de violència que es magnifica a través dels mitjans de comunicació –juntament amb les guerres- i que és la opinió pública amb les imatges, informacions i silencis que ens arriben els qui intenten denunciar aquestes injustícies, que no acaben, perquè sempre hi ha algú darrera que se’n beneficia.

Llegint, llegint...

Llegia el Magazine de La Vanguardia i m’ha cridat l’atenció l’article de Quim Monzó pel titular : “Obama, ¿último presidente amercano?”.

En aquest text, Monzó parla d’un profesor rus, Igor Panarin, que prediu que els Estats Units se desintegrarà l’any que ve. Acepta les crítiques i respon als comentaris que fa la gent amb respostes com: “També van dir que delirava Emmanuel Todd quan va predir el final de la URSS molts anys abans de que succeís”. Porta deu anys parlant dels col·lapse econòmic americà i vaticina que a l’estiu de 2010, arribarà a tal punt que hi haurà una Guerra civil que separarà els Estats Units en quatre repúbliques noves.

Una des del Pacífic fins a Idaho, Utah i Arizona i de la frontera de Candà fins a la de Mèxic amb California com a centre. Tot, sota la influència de Xina. La segona, de Montana, Wyoming i Colorado fins a Ohio, Indiana, Illinois i Misurí, serà de Canadà. La tercera, des de Nova York i Teas fins a Georgia i Florida, formarà part de Mèxic i, finalment, la quarta, amb Nova York com a centre, que anirà des de Maine i Vermont fins a Tennesse i Carolina del Sud i formarà part d’Europa. Alaska seria de Rússia i Hawai de Japó o Xina.

Especular sobre els Estats Units d’aquesta manera pot semblar una novetat o una ximpleria. Però no és la primera vegada que es fa. Al 1982, Joel Garreau, ja va conformar un nou mapa basat en l’economia i la cultura.

Potser si aquest rus parla d’aquesta disgregació és perquè és lo que a la majoria de russos els agrada sentir. Això podria voler dir que el que fan ells és el millor, i que els amos del món haurien d’acabar sotmetent-se als seus models i reconeixent que són més factibles.

Personalment veig aquesta predicció una tonteria. No crec que els Estats Units inicien una guerra, ells que sempre les han vist de fora. Encara que potser els aniria bé per treure rendiment a aquesta gran indústria armamentística que tenen com a base del sistema. I potser si s’unien a Europa, acabarien aplicant les promeses d’Obama d’ajudes amb seguretat social.

20-G. El goig de viure un MHM

No podem negar que avui hem viscut un Moment Històric Mundial, un dels episodis de més transcendència i repercussió mediàtica dels últims anys. I personalment, no negaré que se m’han posat els pèls de punta al veure la gran mobilització de masses que ha provocat l’acte d’investidura del nou president nord-americà i la gran implicació de la societat en el camí d’Obama cap a la Casa Blanca. Principalment, perquè ha sigut el primer fet d’aquesta índole que he viscut i, segonament, per la gran diferència que guarda un acte com aquest amb els que es celebren al nostre país quan es guanyen unes eleccions. La manera que tenen els nord-americans d’entendre la democràcia, rodejats dels símbols nacionals i de Déu en tot moment, és molt distant a la que els espanyols tenim en la nostra jove democràcia.

Més de quatre milions de persones, davant el Capitoli, transformaven en un mar rosat –per l’onatge que produïen les banderetes que s’alçaven en símbol de victòria-, l’explanada més gran dels Estats Units. El que em transmetia la gent que vivia en directe aquest acte, a través de la pantalla, era que sentien la presa de possessió del poder d’Obama amb el cor, amb el cap i amb els actes. Hòmens i dones, nens i adults, amb la mà al pit, el cap ben amunt i el braç alçat esperaven la sortida del nou president, al que descriuen com “el somni americà”, amb l’esperança del canvi.

La música de la banda, les melodies de les corals i solistes i els crits a una veu entonant el nom d’Obama, sonaven en un segon pla, mentre a l’escenari arribaven les filles i l’esposa de Barack, els polítics i autoritats que deixen els càrrecs de govern i els que l’inicien. Finalment, a les 17:41, el petit moment històric dins el gran Moment Històric, l’aparició d’Obama.

Ha iniciat l’acte d’investidura Dianne Feinsten, Senadora de California, parlant de la democràcia, la llibertat del poble i del fet que, en un món on moltes vegades la lluita política acaba amb guerres, ara es reuneixen per rebre el nou líder. A continuació, el parlament de Rick Wallin, un pastor evangèlic que ha conclòs que la Història “és la història de Déu” i que si tot existeix és per la seua glòria. Un testimoni més de la importància de la religió al país. I, abans que el president, el jurament de Joe Biden que davant el primer magistrat del Tribunal Suprem ha jurat sostenir i defensar la Constitució dels EE.UU. contra tot enemic i ser fidel i lleial a l’estat amb l’ajuda de Déu.

Després de tot, ha arribat el segon petit moment històric: el jurament d’Obama. Amb la mà damunt la Biblia que va ser testimoni del jurament de Lincoln al 1861, Obama ha repetit les paraules dels seus antecessors i s’ha convertit en el nou president dels Estats Units. Darrera els vidres blindats que el protegien, Obama no ha pogut amagar l’emoció i el somriure de la felicitat que sentia i, no han deixat de ressonar, tampoc, els crits d’alegria de tots els presents al Capitoli. A continuació, el discurs. Un discurs, que a diferència dels anteriors pronunciats per Obama, tocava més de peus a terra, disminuïa la càrrega emocional i reconeixia els problemes als que s’haurà d’afrontar. I és que el programa amb el que Obama va guanyar, ara per ara, tindrà dificultats per executar-se perquè encara que avui el nou president ha assegurat que els reptes que s’ha marcat el nou govern són autèntics i que es posaran a la pràctica a curt termini, també ha reconegut que Estats Units està en declivi.

“Allà on es mira, hi ha molta faena a fer”, ha declarat Obama, però, aquesta crisi “es pretén solucionar amb accions ràpides en l’economia, canvi del model sanitari i educatiu, noves mesures socials i la lluita contra el canvi climàtic”.

Pel que fa a l’economia, té pensada un nou creixement a base de construccions públiques, millorant –o si més no reinterpretant- el model Keynesià que va recuperar Europa després de la Segona Guerra Mundial. Pretén liberalitzar l’atenció mèdica i millorar els centres educatius i recuperar el poder de la ciència, ja que Estats Units ha de guanyar en qualitat de vida i transformar les escoles per fer front a les exigències d’una nova època. El pack d’ajudes socials anirà encaminat a protegir les famílies i augmentar els sous de jubilació i desocupació. I, finalment, disminuir l’escalfament global amb el desenvolupament i l’augment de la producció d’energies renovables i fent pagar impostos més elevats a les empreses més contaminants. En aquest punt hi ha una certa ambigüitat: com es pretén fer pagar més impostos a aquestes empreses si són les que, amb la conjuntura econòmica que vivim, amenacen en tancar i acomiadar treballadors? Com es venç aquesta recessió econòmica?

Per a fer realitat tot això, Obama compta amb el seu poble, el seu govern i tots els col·laboradors que l’envolten. Un poble que tot i la crisi, no ha disminuït la capacitat de treballar i de produir i que ha de reactivar-se el més ràpid possible. I un govern que comptarà amb Joe Biden com a sots-president, Hillary Clinton com a Secretaria d’Estat, i Rahm Emanuel com a encarregat del seu gabinet.

Al discurs inaugural, el 44è president nord-americà, ha parlat amb humilitat davant la tasca que accepta i la salutació amb el contundent “compatriotes” ha marcat des del principi el llenguatge proper amb el que s’ha dirigit al seu poble. Ha remarcat contínuament el fet que “tots som iguals, lliures i tots necessitem una oportunitat per satisfer la felicitat”, demostrant així que s’iguala als ciutadans i compta amb tots els americans per complir el somni del canvi. Fent referència al país, Obama pretén consolidar la grandesa d’aquest amb la lluita constant i defugint dels rendiments individuals. Considera que si tothom duu a terme les seues responsablitats i si se suma l’esforç de tots, els qui treballen davant i a l’ombra, es pot aconseguir un país fort. S’ha mostrat també, apel·lant els pares fundadors de l’estat, el patriotisme americà. Barack ha repetit els antics valors que han sigut la força del progrés al llarg de la història: la llibretat, patriotisme i responsablitat, i ha recordat la carta que es va escriure, anys enrere, per garantir les llibertats. Unes llibertats que assegura que són necessàries i s’han d’aplicar amb el consens de la resta de països del món. Obama reconeix que si les generacions anteriors han fet front a les guerres ha sigut per les fortes aliances que es van construir, no només en guerres”. I és que realment, el poder d’Estats Units sense l’ajuda dels demés, no pot protegir la societat. Finalment, també ha parlat de les persones i ha apel·lat el factor racial amb una frase que tenia de dura, el mateix que de realista: “El color de pell del qui ara parla, fa 60 anys no hagués pogut seure a la taula d’un restaurant”. Amb això ha ressaltat que les línies de l’odi per les diferències, a poc a poc, s’han anat difuminant i que després de la guerra civil, les diverses cultures que conviuen a Amèrica del Nord han sortit més unides que mai.

Tot plegat fa pensar que amb Obama arribarà el canvi, i que la gent confia en ell i es seu govern, però, les seues paraules encara que siguen humils, tenen darrera un tarannà imperialista. Obama diu que el nou govern s’implicarà en temes que suposen relacions internacionals amb altres països i que els Estats Units continuaran sent la potència mundial. Assegura que ells ho seran de manera sensata i primant l’ús de la raó, però que és necessari que els països compleixin l’ordre mundial (dissenyat pels països del nord) perquè sinó, Estats Units no els acollirà, és a dir, que no seran amics de tots aquells que no defensen la llibertat i la democràcia. Aquest discurs, a mi em recorda a aquells missioners anglesos que, al segle XVIII, sentien la obligació d’anar pel món a occidentalitzar els “pobres incivilitzats”. Amb aquesta bona intenció van conquerir milers de territoris i van estroncar el lliure desenvolupament de molts països.

Amics, comença el camí d’Obama al capdavant de la Casa Blanca. Seguirà aquest blog, encara que finalitze el seminari, explicant el bo i dolent d’aquest líder en el que s’hi ha dipositat esperances de gent de tot el món.

Últims passos abans del desenllaç

Falta un dia per a la presa de possessió de Barack Obama. Washington es vesteix de festa per acollir el gran canvi dels Estats Units. Aquest diumenge, el concert al parc Mall ha acollit el “We are one: Opening Inaugural” i, igual que durant la campanya, hi ha estat present tota la “cort” de seguidors del gairebé president. Han actuat Bruce Springsteen, Shakira, Stevie Wonder o Mary G. Blige i també hi ha intervingut U2, Jon Bon Jovi, James Taylor o Will.i.am. Ha inaugurat l’acte Denzel Washington i han llegit passatges històrics personalitats com Martin Luther King III, els actors Jamie Foxx i Queen Latifah, els artistes Tom Hanks, Laura Linney o Rosario Dawson, i el golfista Tiger Woods. Fins i tot el bisbe homosexual Gene Robinson ha beneït la festa. Això és una mostra, una vegada més, de totes les persones que recolzen Obama, persones en influència que es posen al costat del qui serà el nou president. Li donen el seu suport i mobilitzen les masses quan falten poques hores per al CANVI. Tots a una veu, a favor del nou president.Obama, en el mateix dia que tothom unia la veu per celebrar la possessió del seu càrrec, declarava que es prepara per escoltar totes les veus: veus de dones i homes en històries diferents, en intencions diverses... Per tant, una festa que uneix diferents veus que criden per un objectiu comú. I una veu que promet escoltar, unir i complir les esperances que la gent hi ha posat. No negaré que el conjunt em recorda una missa. Esperances, veus unides al cant d’un objectiu comú i promeses de solucions. Una comunió de masses.

Esperarem que la vetllada continue en pau, el sermó de dimarts d’Obama –en tot lo bon sentit de la paraula-, que a poc a poc es vaigue omplint “el plateret”, que les hòsties es reparteixin en igualtat i que, a la llarga, ningú s’hagi d’arrepentir dels pecats.

Canvi?

El conflicte arabo-israelí.

Porto uns dies sense escriure. Sento que no tinc els suficients coneixements per parlar d’un tema tant complicat, parlar del gran Estats Units. Potser no és tant gran, potser si que tots podem dir coses, però tinc la sensació de repetir sempre els mateixos tòpics, que em limito a traduir allò que pengen al mitjà que jo analitzo.

Avui he assistit a la xerrada del periodista Ferran Sales. Aquest senyor va estar durant 8 anys cobrint la informació d’Orient mitjà per a El País. Sales ha començat, com és habitual, pel context. Occident demana als països orientals i “els subdesenvolupats” que es democratitzen, que “copien” el (brillant) model d’occident. D’aquests, només ho han fet dos, Argèlia i Palestina. A Argèlia, al 90, va guanyar el socialisme del FIS, però quan al 92 tot apuntava que els grups islamistes arribarien al poder, va tenir lloc un cop d’estat. Palestina també ha celebrat eleccions, en diverses ocasions, però sempre supervisada de prop i evitant manipulacions. El resultat final ha sigut el triomf de Hamàs i, de retruc, les guerres que segueixen i que, com veiem, cada dia maten a més gent. Per molt que intenten democratitzar-se, als països “del nord” no els interessa en absolut aquest procés, pels interessos que hi tenen posats.

De Palestina i Israel ens arriben, per culpa d’aquesta situació, cinquanta mil noticies noves cada dia. Hi ha informació per tot arreu, però hi ha un problema. La ignorància. Molts dels qui escriuen, igual que jo, són ignorants de la situació real. Pots saber què criden als carrers, però l’important és PER QUÈ criden. Paral·lelament a aquestes guerres, hi ha un conflicte mediàtic: una guerra d’imatges, moltes notícies, i la majoria no sabem distingir ni a què fan referència ni de qui són. Hem vist alguns exemples de fotografies que arriben de Gaza o d’Israel... Hem perdut bastants minuts intentant desxifrar la confusió que causaven. Eren palestins o eren israelians? El mateix amb els titulars. “(...) luchan cuerpo a cuerpo en las callejuelas de Gaza”. Lluiten cos a cos? O hi ha qui té més armes...? Els tancs que han arrassat Gaza més de mil vegades, deixen que la ciutat tingue carrerons? No sabem si la informació és real o és falsa... no sabem res del cert.

Com se pot solucionar un problema així? Possiblement deixant les fronteres tal com estaven abans del 65? Per què no ho fan? Israel (i els seus companys americans) han convertit les reclamacions dels palestins en una guerra. Una guerra que s’estén a diversos àmbits, entre ells, a la comunicació.

Aquest conflicte, per tant, hauria d’ajudar a solucionar-lo qui va donar l’empenta a l’inici. Ho aconseguirà Obama?

De moment, em queda puntualitzar un últim detall. Fa uns dies dies vaig descriure en Rahm Emanuel a l’entrada del perfil d’un dels hòmens de l’equip d’Obama. Aquest senyor serà l’encarregat de portar l’agenda del nou president. Aquest senyor és jueu i el pare d’aquest senyor va formar part de l’organització militar que va ocupar Palestina.

Arribaran els canvis, amb Obama?

Pretensions

L’altre dia, mirant la pàgina web de Change.gov, vaig veure que una de les principals pretensions de Barack Obama i el seu equip és donar veu a la societat. La interacció, en aquesta web, és una realitat i a través de l’espai Tell us your story se pretén donar una de les eines principals a la gent per aportar idees i per ajudar a canviar el futur del país.

Considero que és una iniciativa fantàstica. És una mostra d’intencions d’allò que la majoria dessitgem, que els polítics ens escolten, que ens donin un vot de confiança, que s’apropi la política a la societat. No poso en dubte l’eficàcia d’aquesta eina, però faig una petita reflexió.

A nivell local, a les passades eleccions municipals, tots els partits prometien escoltar la societat, donar-los veu i construir entre tots el poble de demà. Portem gairebé dos anys, se sap que a través de l’opció preguntes a l’alcadessa que ofereix la web se fan consultes, propostes i recomanacions, que esperen respostes.

Considero que les pretensions són bones, però, si a nivell local fa dos anys que s’esperen respostes, en un govern que té a les seues mans el futur del món, no sé fins a quin punt se farà cas.

I no pretenc treure cap mèrit a la societat. De fet som els qui dia a dia vivim la realitat al carrer i els qui podem aportar petites solucions. Som els qui no tenim opció de tenir cotxes privats, som els que patim les retensions del transport públic... i així podria estar enumerant mancances tota la nit. Però són petites solucions. Qui té la responsabilitat d’encaminar la recessió, etc. és el nou govern i els professionals que s’hi dediquen.

Espero que Obama no trobi la barrera dels tres grans perills que avui describia Robert Kuttner al The Huffington Post. Que no tingue una visió massa reduïda dels problemes, que no sigui bipartidista i que no permeti que la gent continue vivint rodejada de tòpics: el dèficit és un gran problema, però darrera d’això hi ha moltes altres qüestions a explicar i solucionar.

Change.gov & Change.org

La web oficial d’Obama i Biden és una manera de donar confiança als ciutadans, perquè usant un recurs mundial i a l’abast de tothom, fan transparents i accessibles les seues propostes electorals i ofereixen el projecte de transició cap al canvi promès.

El missatge principal, que firma Obama és el següent: “Avui iniciem la tasca per assegurar que el món que deixem als nostres fills serà una mica millor del que nosaltres vivim”. Amb això, mostra una vegada més i igual que ha fet en els seus discursos, la intenció que té en actuar en els diversos àmbits de la vida per canviar o donar una altra imatge a la que tots tenim de la gran Amèrica.

En aquesta web hi ha una secció actualitzada setmanalment, que fa ressò de les actuacions de Barack Obama. S’acompanya de declaracions i vídeos i es poden deixar tot tipus de comentaris al respecte. Una altra secció interessant és la que descriu l’administració d’Obama i la biografia del president i del sots-president, seguint sempre l’estratègia de la publicació de cites personals, que fan més entranyables els candidats i més properes les promeses. L’apartat d’agenda, però, és evidentment el més rellevant. De manera esquemàtica i directa, s’expliquen les vies d’actuació del nou govern en qüestió de defensa, drets civils, immigracions, energies, educació, economia, tecnologia, serveis, pobresa, la guerra d’Iraq... i un llarg etcètera. Tot està tant detallat i tant ben estructurat, que s’exposen a moltes crítiques i crispació en cas que no s’aconsegueixen els reptes marcats, que s’han transformat ja, en les esperances de tot un país –i fins i tot del món-.

Aquesta web presenta com a gran novetat la interacció. L’administració d’Obama i Biden ofereix la possibilitat als ciutadans d’involucrar-se en la vida política, en el sentit que, permeten compartit les experiències i les idees que tenen per ajudar a millorar el nou govern. De moment, el blog presenta una gran índex de participació. La gent té ganes d’opinar. La gent veu en aquest sentit que alguna cosa s’està fent realitat. La proximitat i el estar obert a escoltar, augmenta la confiança del poble en el govern.

Paral·lelament a aquesta web, trobem la pàgina Change.org. És una iniciativa social, creada per Ben Rattray l’estiu de 2005 que amb l’ajuda de diversos amics i bloggers tenen l’objectiu d’informar i potenciar moviments socials per al canvi. Com a ciutadans del món estan preocupats pels problemes ambientals, la salut, l’educació i les desigualtats econòmiques. Per aquests motius, tant a nivell local com a novell mundial, treballen per vèncer la manca d’informació i per traduir els seus interessos en accions efectives, encara que sigue una tasca molt complicada.

Aquests joves posen a l’abast de tothom informacions alternatives a les que solen sortir als mitjans de comunicació de masses que tots consumim. Aquesta web, en el bon sentit de la paraula, pot ser una eina important de seguiment de la tasca d’Obama i el seu nou govern. El que bo i dolent que s’aplique a la Casablanca, tindrà repercussió en aquesta web.