La corrupcio en l'Apel·lació

L’Apel·lació, de John Grisham, és una història –convertida en best-seller- que parla de com es conformen els Tribunals de Justícia, en concret als Estats units, de la figura dels jutges i dels interessos que conflueixen en la constitució dels propis òrgans judicials.

Jeannete Baker i els seus advocats, Mary Grace i Wes Payton guanyen en el judici que se celebra una indemnització milionària de 41 milions de dòlars. El que denunciaven era la indústria química Krane Chemical que havia abocat substàncies tòxiques als rius i terra i, degut a la contaminació de les aigües havia mort de càncer molta gent de la barriada de Bowmore, a Mississipi, on estava situada l’empresa. Jeannete, havia perdut el seu marit i fill i els advocats havien perdut gairebé tots els diners per lluitar a favor de la societat i contra la contaminació del medi ambient de la gran indústria.

Carl Trudeau, empresari i multimilionari, per la seua banda, sap que la justícia la fan els hòmens i que es fàcil comprar-los. De manera que intenta evitar que es condemne la seua empresa. I l’entorn li juga una bona passada. Precisament, després del judici, tenen lloc les eleccions per elegir el nou membre del Tribunal Suprem de Mississipi. Mitjançant una empresa especialitzada en comprar les persones de la justicia, Trudeau inverteix per recuperar els diners que havia perdut i la bona imatge de la seua empresa. Dedicar uns quants milions de dòlars per fabricar el candidat perfecte no és un inconvenient. Així que, a través d’una xarxa de conspiracions i enganys, manipulen i converteixen en un titella al jutge del judici final, el jove Ron Fisk. I serà ell, qui decidirà si guanya la veritat o la corrupció.

Seguint els consells de la professora de Semiòtica, no revelaré el final del llibre fins un any després d’haver-lo llegit, per donar temps a la gent que el llegeixi. Però la veritat és que després d’això, si ja mirava la justícia en desconfiança, després d’això, per sempre, la veuré amb uns altres ulls –els ulls de la plena desconfiança-.

El relat està basat en la corrupció, poder i la importància de les influències. El jutjat és un camp de batalla, sense escrúpols, per aconseguir un resultat favorable de l’apel·lació per part del demandant.

No dic res més.

Relacions culturals entre Europa i el món àrab

Vaig anar, al mes d’octubre, a la conferència que va tenir lloc a la facultat de Comunicació de la UAB sobre les relacions entre Europa i el món àrab i vaig fer les següents anotacions, totes elles molt interessants per entendre una mica millor el perquè de l’actitud d’uns i altres, i com obrir la cultura al món, pot ser una eina per trencar les etiquetes que pengem sense criteri.

Parlar de relacions culturals entre Europa i el món àrab, és parlar de relacions polítiques, en el sentit que, a tot arreu, fer cultura és fer política.

Les dificultats d’aquesta relació sorgeixen pels problemes d’intercomunicació entre els diferents territoris.

Primerament, existeix un xoc de civilitzacions. Cada comunitat se presenta com una cultura aïllada, encara que avui dia se parle de la globalització. Potser si que en alguns aspectes hi ha un imperialisme d’uns cap als altres que unifica la societat mundial, però malgrat tot, hi ha cultures tancades i estereotips irremeiables –vist un, vistos tots-. Cada comunitat reflecteix els propis valors i conformen la seua civilització. El que no se pot consentir és que uns imposen els seus valors als altres, perquè hi hauria un col·lectiu que hauria de renunciar a la pròpia identitat. Estaríem demanant a una part considerable de la humanitat que deixés de ser ella mateixa. En el moment que això se passa per alt i no se té en compte, estem contribuint a que l’altre col·lectiu reafirme encara més la seua identitat. Si volem una millor comunicació els diàlegs del futur no poden donar per sobreentès que compartim tots els mateixos elements d’identitat, perquè no és real i estem forçant la construcció de barreres més tancades.

A Occident, molta gent creu que els problemes venen per la cultura del món àrab. I això es reforça amb la visió que transmeten els mitjans de comunicació, que tenen molta força. Confonem la cultura, entès com a art, amb l’aliança que té la societat àrab amb la religió i l’ultraconservadurisme i no entenem que la paraula musulmà i modern poden anar seguits sense dir cap disbarat o que les paraules musulmana i actuar lliurement no són incompatibles. Perquè allà on uns veuen termes culturals, els altres hi veuen termes polítics i parlant aquest idioma tant diferent, no ens podem entendre mai.

Els valors culturals antagònics ens separen, però l’imaginari d’occident al món àrab està basat i produït per la política, no per la cultura.

El món àrab, encara que la majoria només conegue la Al·lambra, és un món creatiu i modern en l’àmbit artístic i existeix, però és difícil trobar-lo. I és que no se’ls brinda el recolzament necessari per treure a la llum la vanguardia del creacionisme. La llum se’ls va apagar a partir de l’edat mitjana, encara que han aportat molt. Això és una contradicció amb la resposta que dóna la comunitat internacional, que defensa els joves i els ajuda a avançar en sistemes autoritaris. El 60% dels àrabs són joves, principalment urbans, però no se’ls obren les portes per avançar.

La conclusió de la conferència va ser que és important deixar els discursos. S’ha de passar a l’acció i obrir els canal de la creació cultural d’aquests països per a què els coneguem. Donar-los veu i deixar-los parlar, perquè transmeten més informació les pinzellades d’un autor que totes les paraules que es puguen dir en una conferència. Si s’obren les portes al món cultural es poden trencar molts estereotips. La cultura ha de trencar els mites, perquè si no s’intenta per alguna via, continuarem parlant idiomes molt diferents.

Bons o dolents?

Avui el tema que hem tractat al seminari ha estat molt interessant.

Hem plantejat aquelles qüestions que, en un principi, vas a respondre sense pensar, prioritzant aquelles “bones ensenyances” que t’han inculcat des de petit, que creus que són les millors i, per tant, no cal reqüestionar-les sinó abocar-les al món. Però, quan reflexiones, les coses canvien i tot és diferent, perquè cadascú, arreu del món, gràcies a aquesta multiplicitat de punts de vista, de cultures, polítiques i religions que existeixen, les coses són diferents i igual de vàlides i considerables, encara que ho digue un occidental, com un oriental.

Pregunta 1.
Qui és occidental i qui és oriental?
Resposta ràpida: Occidentals els qui han tingut la sort de nàixer als països desenvolupats i els oriental els qui han nascut als països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament.
Resposta meditada: Depèn dels diners que tingues.

Pregunta 2.
Som democràtics?
Resposta ràpida: Si, tenim en compte les opinions de tothom a través del vot.
Resposta meditada: Possiblement no, però possiblement si. Posem per exemple els Drets Humans. Clarament són una invenció d’occident, després de tots els crims comesos a les diverses guerres europees. En principi són els drets bàsics de les persones, però no tothom entén els termes que s’hi contemplen de la mateixa manera. A més, en el moment que Occident els crea i els imposa arreu, estem sent democràtics? En principi si, perquè estem vetllant per uns drets mínims de les persones. Aquests drets, però, Occident els va crear després d’haver viscut unes guerres, que els va fer arribar a aquesta decisió de crear-los. No està Occident tallant les ales a Orient, en el sentit que imposa i no deixa descobrir el significat dels drets als altres? Si. Però a la vegada també han evitat molts crims. Per tant, és bo o dolent, Occident?

Pregunta 3.

S’ha d’intervenir en un país com Zimbawe, on el president està portant el país a la mort?
Resposta ràpida: Si, es clar.
Resposta meditada: Si, però... Defensem els drets humans allà on no n’hi ha, però els imposem pels bé dels altres...Estem, ara, donant prioritat als drets humans?

Totes aquestes preguntes i respostes ens han portat a més d’una hora i mitja de debat. Si en un espai tant reduït i fent simples comentaris, s’obren més interrogants dels que s’havien plantejat de bon inici, com s’han de poder solucionar els problemes que hi ha pel món?
I menys en un context on hi ha...
preguntes bones i dolentes
respostes bones i dolentes
intencions bones i dolentes
interessos bons i dolents
PERSONES bones i dolentes

Perfil

Rahm Israel Emanuel

Aquest és el nom d’un dels hòmens de l’equip d’Obama, dels que juntament amb ell, hauran d’aconseguir, en el major grau possible, fer realitat els somnis que han despertat en tots els ciutadans que els han votat i els que no.

Rahm Emanuel va nàixer el 29 de novembre de 1959 a Xicago, Illinois. És polític de professió i, evidentment, sempre ha sigut del partit democràtic. Des de fa sis anys és membre de la “United States House of Representatives” representant el cinquè districte. Estava en el lloc 40 del rànquing dels demòcrates a la Cambra, darrera de Nancy Pelosi, Steny Hoyer o Jim clyburn.

El passat mes de novembre va acceptar la oferta del candidat electe, Barack Obama, de convertir-se en el “White House Chief of Staff” a l’administració d’Obama que s’iniciarà el proper dia 20, un càrrec que vol dir ser l'organitzador de l'agenda del nou president, si no ho tinc mal entès.

Emanuel es un membre amb influència de la Nova Coalició Democràtica i en l’àmbit econòmic. Destaca pel seu estil combatiu i les habilitats polítiques.

El seu pare era Benjamin M. Emanuel, provenia de Jerusalem i era metge i membre de la IRGUN, l’organització militar israeliana que va intervenir a Palestina entre els anys 31 i 48. La seua mare era Martha Smulevitz. Treballava amb els moviments pels drets civils i cantava en un local de rock’and’roll. Avui dia és psiquiatra. L’orígen de la família, fa comprensible la seua religió, la jueva. D’aquí en deriva el seu segon nom, Rahm, que significa “alt, elevat”. Un nom que conjuga perfectament amb el lloc que ocuparà després del dia 20 i en els 4 anys pròxims, una posició elevada en un govern que ha de lluitar per treure el món de la crisi i donar el tomb a la societat actual. El cognom, Emanuel, el van adoptar de la família en honor al germà del seu pare, Emanuel Auerbach, que va ser mort a Jerusalem durant un atac contra els àrabs, anomentat El senyor és amb nosaltres.

A Xicago, Emanuel va estudiar al Bernard Zell Anshe Emet Day School, una escola jueva conservadora. Va graduar-se al Sarah Lawrence Collage al 1981 i va estudiar, després, un màster en Comunicació a la Northwestern University.

La seua familia, la seua dona i els tres fills, estan molt units, s’afirma que són la típica familia jueva unida. Ell mateix declara: “Estic orgullós de la meua herència i és un tresor molt valuós que m’ha educat”. Amb tot això es demostra, com en la majoria de famílies americanes, la importancia que té la religió en el dia a dia de les persones.

Al 1998 va ser conseller de Bill Clinton, però quan va deixar el càrrec va treballar com a banquer, fins al punt de convertir-se en el director de la oficina de Xicago del Dresdner Kleinwort.

El contacte amb Bill Clinton, suposo que el va portar a declarar al 2006, que donaria suport a Hillary Clinton si es presentava a les eleccions de 2008. Això li va costar un dilema moral quan Obama li va demanar de formar part de la seua carrera.

En aceptar aquest repte, Rahm Emanuel es convertirà en el cap de gabinet d’Obama. Segurament el seu orígen i la seua experiencia el portaran a mantenir relacions amb la ministra israeliana d’Afers Estrangers, Tzipi Livni, qui fa poc declarava que confia en que es garantirà la seguretat del seu país. Encara que més que garantir la seguretat del país, la feina serà posar-se a fons amb el procés de pau entre Israel i Palestina. Serà viable i tangible, algun dia, aquesta intenció amb una persona amb aquest perfil?

"Yes we can" team

Des de Xicago ha presentat avui Barack Obama el seu equip econòmic de garanties, per començar a treballar des del primer dia que entre al govern. Obama sap que s’enfronta a una crisi econòmica de “proporcions històriques”, tal com anomena el The Huffington Post.

L’equip està encapçalat per Timothy Geithner, de 47 anys, que actualment és president de la Reserva Federal de Nova York i que serà el secretari del Tresor. Segons el diari americà, Mr. Geitnher presenta dos trets essencials per ocupar aquest càrrec. Primerament representa la continuïtat. Des dels primers dies de la crisi l’any passat, ha treballat amb Henry Paulson, actual secretari del Tresor i coneix l’estat de la qüestió, no haurà de començar a treballar des de zero. Ara mateix, Geitnher, és una cara familiar entre els grans executius de Wall Street i els ministeris de finances. Segonament, representa la competència. Ha passat molt temps tractant crisis financeres, des de Mèxic i Tailàndia a Brazil i Argentina, “probablement més temps que qualsevol altre polític que treballa actualment en aquest àmbit”. “Mr. Geithner coneix profundament els mercats i té la suficient experiència i credibilitat com per afrontar el repte més gran de la nació, restaurar l’economia i reconstruir el mercat financer”, diu el The Huffington Post. Ell ha acceptat el compromís, veurem com actuen a partir del 20 de gener.

Darrere d’ell hi ha Lawrence Summers, de 53 anys, que dirigirà el Consell Econòmic Nacional, un organisme assessor de la Casa Blanca.

I entre l’equip, la presència d’una dona, Christina Romer, professora de la Universitat de Berkeley, que estarà al capdavant del Consell d’Assessors Econòmics de la Casa Blanca.

Obama ha declarat que al mateix temps que afronten grans desafiaments econòmics, saben que hi ha “grans oportunitats” si s’actua en cautela i sabiduria. L’equip d’incentivació econòmica començarà treballant en una primera tasca que consta en la creació d’un paquet d’estímuls per crear 2’5 milions de llocs de treball. De moment, l’equip d’Obama pretén dur a terme una de les promeses que va sortir de la reunió del G-20. L’important, per sortir de la crisi és que la gent treballe, que aconsegueixi un lloc de treball, perquè és d’aquesta manera, com se torna a activar la cadena del lliure mercat. Tot i això, encara no es coneix res concret sobre el pla.

Amenaces

Mentre la família Obama comença a preparar-ho tot per traslladar-se a Washignton (buscar escoles per a les filles, pensar en la organització de la Casa, etc.), Obama segueix a Xicago perfilant contactes amb l’objectiu de tenir llest el seu govern, els màxims càrrecs, si més no, a principis de desembre. És necessari que els nous ocupants del govern americà preparen l’accés al poder i que ho tinguen tot preparat abans del gener, quan deixarà de ser president electe per convertir-se en President.

Però no tot són flors i violes per a Barak. El País i Huffington Post, publiquen avui un vídeo d’Al Qaeda on es dóna la benvinguda a Obama, una benvinguda carregada d’amenaces. Al vídeo, l’egipci Ayman Al Zawahirir, acusa el president electe d’haver traït les seues arrels islàmiques i el titllen d’esclau negre que serveix als blancs. Es refereixen, suposo, al fet que al convertir-se en president dels Estats Units, se sobreentén que recolzarà, com s’ha fet fins ara, a Israel. El número dos de la xarxa terrorista adverteix Obama de no seguir la línia política de Bush i s’anima els musulmans a seguir atacant Amèrica.

No sé fins a quin punt poden amenaçar a una persona que encara no ha començat a actuar. És cert que ha promès canvis en les relacions internacionals, que el govern no depèn només de la voluntat d’un, però hem d’esperar les actuacions, hem d’esperar al camí que emprèn la nova etapa d’EUA. A les cúpules de poder manen molts i segurament se seguirà en la línia que sempre ha seguit Amèrica: ser un país imperialista, que usa el seu gran poder per envair qui sigue amb qualsevol excusa per aconseguir més riquesa. Suposo que vídeos com aquest són una manera de pressionar i començar a posar la temor al cos, per intentar així aconseguir la seua voluntat. Al Qaeda amenaça sempre que pot. Segurament si hagués guanyat McCain l’amenaçarien de no tenir cap arrel musulmana, de no ser negre ni comprensiu amb aquesta ètnia, etc.

El després de la Cimera

Acabada la Cimera de Washington hi ha varies qüestions a comentar. D’una banda, al contrari del que defensava Europa, no és bo crear nous organismes i supervisors internacionals econòmics i tampoc s’ha de controlar excesivament el lliure mercat. Almenys això consideren els Estats Units. De manera que haurà de ser cada país qui reforme i reactive el seu mercat financer.

La conclusió de la reunió ha estat un document de 10 pàgines amb reformes que s’han de dur a terme abans del 31 de març, quan hi haurà nova reunió. Segons informa El País, “és un pla d’acció que inclou l’adopció a escala nacional de mesures per estimular l’economia, fer front a la recessió i posar en marxa col·legis supervisors per controlar els bancs més importants del món".

Robert Zoelick, el president del Banc Mundial, creu que la reunió del G-20+Espanya i Holanda ha estat una reunió de profit perquè donarà una resposta global i ràpida al problema. De moment, la Xina llança la promesa d’un paquet d’ajudes de 580.000 milions de dòlars. Per a clamar la situació suposo que suposo que deu estar bé, és un quantitat que pot ajudar molt. Però jo penso en un exemple més quotidià. Podem donar molt aliment un dia, però quan s’acabe tornarem a quedar famolencs. No és millor donar la llavor, la terra, allò que permet anar desenvolupant-se poc a poc? I podrem fer-ho sense la intervenció del govern? El mercat és una cadena i quan un puntal falla, tot falla. Per solucionar això l’estat ha d’organitzar-se i donar faena a la societat. I si no n’hi ha i l’única faena és fer un forat profund a terra sense sentit... que se face! I quan s’hagi fet, si cal, que se torne a tapar! Potser és un exemple massa exagerat, però que s’ha de fer? Què s’està fent?

Aquesta crisi guarda una certa relació amb la crisi del 29. Des dels anys 20 un boom especulatiu havia fet augmentar les inversions en borsa i s’havien donat molts préstecs per a això. El que s’està dient és, per a mi, un cert record de Keynes i el New Deal, etc. S’ha de reactivar la economia per la via del consum i de la inversió. Com que no hi ha prou diners en mans dels consumidors, s’incrementa el paper de l’estat i augmenta la despesa pública per reactivar la producció. A més a més, cal més control bancari. No pot ser que mentre uns veuen com s'emprobreixen n'hi hagi que es fan rics a costa dels altres.

ZP gets a chair!

Una traducció literal... una manera de dir que ZP ja té cadira a la Cimera de Washington!
Havia arribat a imaginar-me un ZP trist i abandonat jugant al joc de la cadira, per seure el primer tant bon punt parés la música. Però al final el president francès, li ha prestat una de les seues cadires i, fins i tot, hi constarà el nom d'Espanya. Quant ha costat aquesta cadira? Diuen que Zapatero li donarà tot el que li demane a canvi, esperem que no sigue el permís per envaïr Portugal, com va passar fa segles! És el que passa quan no et trobes dintre el grup de països més rics del món. Fora bromes.

La qüestió és que el president espanyol hi serà i que en aquesta cimera se tractarà un dels temes més delicats, un tema que preocupa a la meitat del món, l’economia. La reforma del sistema financer mundial.

Hi seran presents les gran economies mundials i les emergents, que encara que surten poc als mitjans tenen més poder que alguns dels països del g-8.

La cimera serà positiva, que hi haja la intenció de parla i intentar solucionar les coses suposo que tranquil·litza una mica més la societat, encara que el que la gent veu és que cada dia té menys feina i que potser li serà difícil sobreviure, però la reunió sempre és una espurna de llum.

Encara que l’idealisme marxista és molt bo en la teoria, reconec que l’economia de mercat és una economia en èxit (ha durat molts anys), sempre que se controle. Cal una regulació àmplia. Calen uns mercats financers més transparents.

La setmana de les especulacions

Com deia Aloysius en el seu comentari, amb el nou candidat no canviarà cap arbre, ni muntanyes… ni res de res. Tot seguirà al seu lloc, com fins ara. Però si que és cert que s’inicia una nova etapa als Estats Units. El dia següent a les eleccions veia una entrevista al 3/24 on Mas de Xaxàs i un altre periodista parlaven del resultat de les eleccions. Obama hereda un país bastant fracturat pel que fa a les classes socials, etnies, partits polítics (per cert, n’hi ha més? perquè la realitat del dia a dia fa pensar que no. És greu, però potser ho és més a Espanya, que tenint un altre sistema passa el mateix) i és l’home que s’ha d’encarregar de canviar “una mica” el món. Creieu que ho puc afirmar? Penso que acaba de guanyar un dels càrrecs més importants i que decepcionarà mig món si no ho aconsegueix. Mig món dit literalment. Els telenoticiaris mostren l’alegria que tenen els habitants de Kenia (on Obama té familia, a Indonèsia, a Japó… que per variar ja han fet un petit negoci al voltant de la figura del candidat demòcrata!) cada bloc informatiu. Aquest país fracturat és fruit de la història, les diferents religions, el nivell econòmic. I no és fácil poder agrupar tantes diferències en un lema. El Yes we can també ha arribat en un moment de desacceleració econòmica i és un títol que transmet esperança. Els artites i actors que han col·laborat en tota la campanya i que es poden observar a youtube també han jugant un paper molt important. Entre tots han aconseguit que els llocs tradicionalment republicans el voten i que supere a McCain pel doble de vots. Entre tots han aconseguit, entrant en el terreny de les especulacions (oh! quina frase més tòpica al món del periodisme… m’agrada i tot!) que ha arribat al poder submergit en forma de mite i que haurà de desenvolupar aquest paper sota aquest rol. De moment ja se’l compara a M.L King. Que si els lemes són semblants, etc. El seu “Yes We Can” està carregat d’energia, ha connectat amb la gent, s’ha transformat en un líder de masses. En este sentit, el seu mite anirà creixent…

Quan sento el lema, per cert, penso sense voler, en la cançoneta del “Yes We Can” mesclada amb un dels seus mítings. La pronúncia de VOTE i OBAMA incitava a votar i a elegir-lo. S’ha mogut tantes persones, tants diners… Imagineu que la meitat de la meitat de la meitat d’invertís per solucionar les carències mundials… Suposo que el senyor, después de tants diners invertits, lluitarà i s’entregarà a l’economia. Porta amb la seua campanya promeses de rebaixes d’impostos a la gent més desafavorida. Esperem que l’entrada a la Casa Blanca no li faça canviar esta visió dels diners.

La nit més llarga

Esta tarde he estat veient la TV una estona. En els típics resums que fan alguns programes que s’encarreguen de recopilar notícies de totes les cadenes ironitzaven pel fet que tots els periodistes que han estat informant sobre les eleccions describien la del dimarts a dimecres com La nit més llarga, La larga noche, La noche más larga… La nit ha estat com totes, tampoc cal exagerar, però és veritat que mig món estava impacient per veure qui s’emportava el que crec que es pot considerar el càrrec més important del món.

La nit ha estat llarga, però crec que més mèrit tenen aquests candidats, tant Obama com McCain per la llarga campanya que han aguantat. Un any de mítings, de campanya, d’anar d’aquí a allà, d’argumentar, de rebatre, d’haver d’oferir més, de soportar opinions diverses… que han acabat decidint-se en un dia, en unes hores.

Realment en la nit màgica ha guanyat un líder de masses, una persona que amb el seu discurs i actitud ha asonseguit guanyar-se a més de la meitat dels nord-americans.

Penso que serà un bon president, així ens ho han venut la premsa i les seues paraules. Ara per ara crec que Obama ha aixecat un gran corrent d’il·lusió. De moment és suficient. Li queden dos mesos per preparar-se i quatre anys per executar i dur a la pràctica el que ha promès. Veurem així si està il·lusió es converteix en realitat. Per acabar en una frase de resum podem dir que ara s'ha de passar del "Yes we can" al "yes we will carry out all our promises".

The Huffington Post

El diari que seguiré durant aquest semestre per fer els comentaris del blog del seminari d’actualitat, en el qual parlem dels Estats Units i les eleccions, serà el The Huffington Post.

Aquest diari digital va ser creat al maig de 2005 per Arianna Huffington i Kenneth Lerer. És un periòdic privat i liberal al qual hi treballen 43 persones. El seu eslògan és The internet Newspaper: News, Blogs, Video, Community. Tal com el seu nom indica el periòdic es caracteritza per la gran quantitat de notícies que publica cada dia, perquè hi ha molts links a blogs d’opinió que es poden consultar i et permeten comentar i expressar el que vols; vídeos i fotografies i la oportunitat d’interactuar. La pàgina es troba disponible a la xarxa en anglès, alemany i castellà.

The Huffington Post és un diari digital i en el seu website, tot i haver-hi moltes seccions i notícies, es dedica un especial protagonisme a Obama, McCain i al seguiment de l’actualitat de la campanya nord-americana.

La pàgina d’inici fa un compte enrera dels dies que resten per a les eleccions i amb infografies fan una predicció dels vots, segons els diferents estats. Amb un primer cop d’ull és fàcil endevinar que el diari és pro-Obama al 100%. Només et call llegir els titulars i leads per veure que el millor candidat, per als articulistes és el demòcrata d’Ohio.

A banda d’això hi ha espais dedicats a la política, mitjans de comunicació, negoci, entreteniment, vida, verd, Xicago, secció d’opinió, grans notícies, energia, medi ambient, entre d’altres.

Aquest diari, juntament amb la premsa espanyola (que també recolza Obama, majoritàriament) em servirà per veure quines són les notícies que prioritzen a Amèrica i a Europa, quines opinions es tenen al respecte, quina visió es té de McCain i què tractaran un cop hagi passat el 11-N.

The Last Laugh

L’altre dia mos van ensenyar un vídeo, The Last Laugh. Un trosset d’un programa d’una TV nortamericana, on John Bird i John Fortune tracten el tema de la crisi financera en clau d’humor. He llegit comentaris de que si és un vídeo dedicat al poble nortamericà de classe mitjana, que no té un nivell cultural molt alt (acabant-ho d’exemplificar amb els dibuixos d’en Homer Simpson) i no seria capaç d’entendre segons quines coses, etc. Estic totalment en desacord en esta opinió classista i retrògrada. Penso que avui dia l’humor és una manera molt eficaç de comunicar i que tothom té eines a l’abast per informar-se i entendre el què passa al món. Però avui en dia és molt freqüent tractar la política, economia i qüestions d’altres àmbits en clau d’humor i tenen èxit, per això el fet que existeixin programes com aquest. Crec que són molt atractius al públic i que acosten la realitat a la societat adaptant els temes especialitzats a l’àmbit qüotidià, a allò que tenim a l’abast en el dia a dia. Diguem que són una forma d’apartar estos “aires elisites” (no sé si són molts o pocs, depèn com se mire), que mos trobem molts cops.

El vídeo. Al primer tall un agent d’inversions parla de la volatilitat del mercat que és causada pel fet (diu ell) que el mercat està composat per gent aguda i sofisticada i que són ells mateixos els que un dia diuen que tot va bé i un altre que ho perdem tot. Vaia, que el mercat va dirigit pels sentiments i que es precisament això, l’entusiasme de la gent, el que un dia fa que tot puge i que un altre tot baixe. Però lo més graciós és lo segon tall. Expliquen que hi ha un negre a l’atur assentat a un portal d’una casa i un venedor d’hipoteques li diu: Vols comprar això abans que caigue? Un banc agafa este deute i l’empaqueta amb altres. Este paquet va a Wall-street i se compra i ven entre varies persones sense saber que hi ha. Lo final diu que si no se comprés per l’afany de guanyar molt i essent conscient del què se fa no se col·lapsaria el mercat i no mos voríem rodejats d’estos problemes econòmics...

Vale, acabo de fer una descripció molt per damunt i evident, però la gràcia és vore lo conjunt del vídeo (http://www.youtube.com/watch?v=tDUiVLKZT80) i com en paraules molt senzilles i directes se transmet un tema complex.

Finalment. No entenc massa els Estats Units, l’únic que estic veient (una vegada més) és que la premsa espanyola és molt superficial pel que fa al tema de les eleccions nord-americanes, que només tracten les icones (en Obama, per exemple, que és negre...) i venen molta imatge. S’entén que passe això en un món visual com el que vivim, però, les imatges no poden aprofundir en los 50 estats, en la complexitat del sistema electoral... i això és lo que necessito saber jo!

Benvinguts

Hola a tots!

Us dono la benvinguda al meu nou blog, un espai on podreu trobar diversa informació sobre els Estats Units, l'abans i el després de les eleccions 2008 i tot allò que està relacionat en este tema.

Concretament, els continguts del seminari de qüestions d'actualitat, intentaran posar-se en ordre en les diverses entrades i aportar una certa qualitat d'informació.

Emprenem camí!