Revolutionary Road

Diumenge vaig anar a veure la pel·lícula de Revolutionary Road. Encara que tot just sortir per la porta vaig sentir comentaris de l’estil de “Si, però mira, ella no li ha confessat la infidelitat...” considero que el significat de la pel·lícula va molt més enllà i l’important del tot no és la superficialitat d’una escena.

La pel·lícula, particularment, m’ha agradat molt. Que surte Leonardo DiCaprio no negaré que és un dels punts a favor, però, parlant seriosament, el millor és el missatge que dóna Sam Mendes i la crítica que fa a la societat, especialment a la nord-americana.

Per a mi, aquest film intenta trencar l’estereotip que tenim tots sobre la família americana i que la majoria de pel·lícules i mitjans de comunicació ens volen transmetre dia a dia. És a dir, la idea de família perfecta formada pel pare, la mare, el fill i la filla que viuen a una casa gran, que el pare treballa per mantenir-los i la mare s’encarrega de la casa i tot és perfecte no és real, com a tot arreu. Hi ha problemes, incomprensions i massa conformisme. Mendes també reafirma el tòpic de què els diners no fan la felicitat.

La heroïna de la pel·lícula, podem dir-ho així, és April (Kate Winslet). Ella és la qui s’adona que la vida que porta no és la vida que havia somiat quan va conèixer el seu marit. I se revela. Li proposa al seu marit abandonar la vida buida i mediocre que viuen als Estats Units i marxar a París. Li ofereix la possibilitat de marxar per a què descobreixi quina vida vol dur i que vol ser, per començar de nou i ser feliços. Però només és ella la que lluita per canviar de vida i lluita per ser feliç. El seu marit, sembla que l’entén, li agrada la idea, però al final demostra ser un conformista. Sacrifica la felicitat que li suposaria començar de nou per un ascens al treball i més diners, per tenir un reconeixement dins l’empresa i entre els amics i la resta de societat. I per temor, per temor a perdre tot el que ja té muntat al seu entorn. Així que, es conforma en la vida que té, encara que reconegue que és una vida buida.

Al meu parer Frank, qui en principi és la persona perfecta –perquè reflecteix la majoria de la humanitat-, viu immers en una esquizofrenia terrible. Quan la seua dona fa qualsevol proposta per viure en una situació millor, l’acusa de boja, de no estimar la seua família, d’egoista. Ell sent la necessitat del canvi, però els interessos econòmics el fan igualar a qualsevol persona. Això l’impedeix ser part d’aquella parella ideal que tothom vol fer creure que són.

A banda de tot això, és Michael Shannon, el fill dels veïns, una persona que viu en un manicomi perquè el consideren un malalt mental, l’únic que s’atreveix a dir les veritats a la família. M’agrada aquesta crítica que fa el director. Sembla que els únics que s’adonen de la realitat són les persones a les que aïllen en manicomis i que consideren bojos. Els bons, al contrari, són els qui condicionats per la faena i les ganes d’ascendir i guanyar més prefereixen sacrificar la seua vida i perdre-ho tot abans que trencar amb la misèria i començar de nou. Qui és el boig, doncs? El qui no veu la realitat (Frank)? O qui vol canviar-la (April)? El qui diu la veritat o el que no vol reconèixer que menteix?

Sento discrepar amb el comentari de la senyora que vaig sentir a la porta del cinema quan va acabar la pel·lícula. Qui enganya realment a qui? El qui no confessa la infidelitat o el qui porta una vida plena de mentides que no vol reconèixer i fa el possible per imposar la seua visió als demés?

Considero que l’important d’esta pel·lícula és l’engany. En general, a totes les pel·lícules nord-americanes, suposo que per la cultura que tenen, l’engany és un ítem important. I qui enganya sol ser el dolent o mor. En aquest cas, qui enganya no mort, qui mor és la seua dona, cansada de la vida que no ha pogut canviar. Reconeix Frank, al final, assegut en aquell banc del parc els errors que va cometre?

Per acabar, el títol de la pel·lícula és molt significatiu, quan es coneix el final. El que pretenia ser una petita revolució i un canvi de la base familiar per aconseguir omplir la vida de la família, acaba en una tragèdia.

El pitjor per a mi és la realitat d’aquesta pel·lícula. Tots volem ser els heroïns que busquem una vida millor i plena i que estem disposats a deixar-ho tot per ser més feliços. Però és realment un somni, una il·lusió que no es compleix, perquè sempre, ens conformem amb el que tenim i tenim massa temor a perdre allò que tenim assegurat.