No podem negar que avui hem viscut un Moment Històric Mundial, un dels episodis de més transcendència i repercussió mediàtica dels últims anys. I personalment, no negaré que se m’han posat els pèls de punta al veure la gran mobilització de masses que ha provocat l’acte d’investidura del nou president nord-americà i la gran implicació de la societat en el camí d’Obama cap a la Casa Blanca. Principalment, perquè ha sigut el primer fet d’aquesta índole que he viscut i, segonament, per la gran diferència que guarda un acte com aquest amb els que es celebren al nostre país quan es guanyen unes eleccions. La manera que tenen els nord-americans d’entendre la democràcia, rodejats dels símbols nacionals i de Déu en tot moment, és molt distant a la que els espanyols tenim en la nostra jove democràcia.
Més de quatre milions de persones, davant el Capitoli, transformaven en un mar rosat –per l’onatge que produïen les banderetes que s’alçaven en símbol de victòria-, l’explanada més gran dels Estats Units. El que em transmetia la gent que vivia en directe aquest acte, a través de la pantalla, era que sentien la presa de possessió del poder d’Obama amb el cor, amb el cap i amb els actes. Hòmens i dones, nens i adults, amb la mà al pit, el cap ben amunt i el braç alçat esperaven la sortida del nou president, al que descriuen com “el somni americà”, amb l’esperança del canvi.
La música de la banda, les melodies de les corals i solistes i els crits a una veu entonant el nom d’Obama, sonaven en un segon pla, mentre a l’escenari arribaven les filles i l’esposa de Barack, els polítics i autoritats que deixen els càrrecs de govern i els que l’inicien. Finalment, a les 17:41, el petit moment històric dins el gran Moment Històric, l’aparició d’Obama.
Ha iniciat l’acte d’investidura Dianne Feinsten, Senadora de California, parlant de la democràcia, la llibertat del poble i del fet que, en un món on moltes vegades la lluita política acaba amb guerres, ara es reuneixen per rebre el nou líder. A continuació, el parlament de Rick Wallin, un pastor evangèlic que ha conclòs que la Història “és la història de Déu” i que si tot existeix és per la seua glòria. Un testimoni més de la importància de la religió al país. I, abans que el president, el jurament de Joe Biden que davant el primer magistrat del Tribunal Suprem ha jurat sostenir i defensar la Constitució dels EE.UU. contra tot enemic i ser fidel i lleial a l’estat amb l’ajuda de Déu.
Després de tot, ha arribat el segon petit moment històric: el jurament d’Obama. Amb la mà damunt la Biblia que va ser testimoni del jurament de Lincoln al 1861, Obama ha repetit les paraules dels seus antecessors i s’ha convertit en el nou president dels Estats Units. Darrera els vidres blindats que el protegien, Obama no ha pogut amagar l’emoció i el somriure de la felicitat que sentia i, no han deixat de ressonar, tampoc, els crits d’alegria de tots els presents al Capitoli. A continuació, el discurs. Un discurs, que a diferència dels anteriors pronunciats per Obama, tocava més de peus a terra, disminuïa la càrrega emocional i reconeixia els problemes als que s’haurà d’afrontar. I és que el programa amb el que Obama va guanyar, ara per ara, tindrà dificultats per executar-se perquè encara que avui el nou president ha assegurat que els reptes que s’ha marcat el nou govern són autèntics i que es posaran a la pràctica a curt termini, també ha reconegut que Estats Units està en declivi.
“Allà on es mira, hi ha molta faena a fer”, ha declarat Obama, però, aquesta crisi “es pretén solucionar amb accions ràpides en l’economia, canvi del model sanitari i educatiu, noves mesures socials i la lluita contra el canvi climàtic”.
Pel que fa a l’economia, té pensada un nou creixement a base de construccions públiques, millorant –o si més no reinterpretant- el model Keynesià que va recuperar Europa després de la Segona Guerra Mundial. Pretén liberalitzar l’atenció mèdica i millorar els centres educatius i recuperar el poder de la ciència, ja que Estats Units ha de guanyar en qualitat de vida i transformar les escoles per fer front a les exigències d’una nova època. El pack d’ajudes socials anirà encaminat a protegir les famílies i augmentar els sous de jubilació i desocupació. I, finalment, disminuir l’escalfament global amb el desenvolupament i l’augment de la producció d’energies renovables i fent pagar impostos més elevats a les empreses més contaminants. En aquest punt hi ha una certa ambigüitat: com es pretén fer pagar més impostos a aquestes empreses si són les que, amb la conjuntura econòmica que vivim, amenacen en tancar i acomiadar treballadors? Com es venç aquesta recessió econòmica?
Per a fer realitat tot això, Obama compta amb el seu poble, el seu govern i tots els col·laboradors que l’envolten. Un poble que tot i la crisi, no ha disminuït la capacitat de treballar i de produir i que ha de reactivar-se el més ràpid possible. I un govern que comptarà amb Joe Biden com a sots-president, Hillary Clinton com a Secretaria d’Estat, i Rahm Emanuel com a encarregat del seu gabinet.
Al discurs inaugural, el 44è president nord-americà, ha parlat amb humilitat davant la tasca que accepta i la salutació amb el contundent “compatriotes” ha marcat des del principi el llenguatge proper amb el que s’ha dirigit al seu poble. Ha remarcat contínuament el fet que “tots som iguals, lliures i tots necessitem una oportunitat per satisfer la felicitat”, demostrant així que s’iguala als ciutadans i compta amb tots els americans per complir el somni del canvi. Fent referència al país, Obama pretén consolidar la grandesa d’aquest amb la lluita constant i defugint dels rendiments individuals. Considera que si tothom duu a terme les seues responsablitats i si se suma l’esforç de tots, els qui treballen davant i a l’ombra, es pot aconseguir un país fort. S’ha mostrat també, apel·lant els pares fundadors de l’estat, el patriotisme americà. Barack ha repetit els antics valors que han sigut la força del progrés al llarg de la història: la llibretat, patriotisme i responsablitat, i ha recordat la carta que es va escriure, anys enrere, per garantir les llibertats. Unes llibertats que assegura que són necessàries i s’han d’aplicar amb el consens de la resta de països del món. Obama reconeix que si les generacions anteriors han fet front a les guerres ha sigut per les fortes aliances que es van construir, no només en guerres”. I és que realment, el poder d’Estats Units sense l’ajuda dels demés, no pot protegir la societat. Finalment, també ha parlat de les persones i ha apel·lat el factor racial amb una frase que tenia de dura, el mateix que de realista: “El color de pell del qui ara parla, fa 60 anys no hagués pogut seure a la taula d’un restaurant”. Amb això ha ressaltat que les línies de l’odi per les diferències, a poc a poc, s’han anat difuminant i que després de la guerra civil, les diverses cultures que conviuen a Amèrica del Nord han sortit més unides que mai.
Tot plegat fa pensar que amb Obama arribarà el canvi, i que la gent confia en ell i es seu govern, però, les seues paraules encara que siguen humils, tenen darrera un tarannà imperialista. Obama diu que el nou govern s’implicarà en temes que suposen relacions internacionals amb altres països i que els Estats Units continuaran sent la potència mundial. Assegura que ells ho seran de manera sensata i primant l’ús de la raó, però que és necessari que els països compleixin l’ordre mundial (dissenyat pels països del nord) perquè sinó, Estats Units no els acollirà, és a dir, que no seran amics de tots aquells que no defensen la llibertat i la democràcia. Aquest discurs, a mi em recorda a aquells missioners anglesos que, al segle XVIII, sentien la obligació d’anar pel món a occidentalitzar els “pobres incivilitzats”. Amb aquesta bona intenció van conquerir milers de territoris i van estroncar el lliure desenvolupament de molts països.
Amics, comença el camí d’Obama al capdavant de la Casa Blanca. Seguirà aquest blog, encara que finalitze el seminari, explicant el bo i dolent d’aquest líder en el que s’hi ha dipositat esperances de gent de tot el món.
1 comentari:
Magnífic.
Publica un comentari a l'entrada